Escribint des de Damasc

El primer dia que puc escriure es avui. I ho fare sense acdents perque aquests teclats son molt estranys! Estem a Damasc, la primera ciutat habitada del mon. Acabem d'arribar despres d'uns dies intensos de reunions, sopars i visites als camps de refugiats de Nahr El Bared, Ain El Helwe, Chatila... I tots han estat gravats amb la finalitat de poder aconseguir un bon document audiovisual per explicar el que hi passa.

Comencem pel principi... El dia 1 de juliol varem agafar un avio direccio a Beirut pero fent escala a Praga. Alla varem anar fins a la ciutat on hi varem estar dues hores. No us puc explicar massa coses d'alla perque no hi havia estat mai i va ser poc el temps que varem tenir. El que si puc dir es que hi tornare algun dia a coneixer la ciutat en profunditat. Agafavem, despres, l'avio a Beirut on arribariem cap a la una de la matinada. Alla ens esperaven per portar-nos al que seria la nostra casa de Saida (Sidon). Dormiem molt aprop del camp de refugiats Ain El-Hilwe. Impressionants les vistes del camp i, el que mes, el so de les mesquites que cridaven a resar a la gent... gairebe t'hipnotitzaven! La primera nit varem dormir molt poc ja que haviem arribat molt tard. Ja han passat vuit dies des d'aquell 1 de juliol i la sensacio es que han passat mesos. L'activitat frenetica que varem tenir de diferents reunions, visites i entrevistes ha provocat aquesta sensacio que, per cert, no em desagrada gens!

El que porto mes malament es el fet d'haver d'anar tant tapada amb la calor que fa... pero val la pena aguantar! Hi ha milers de persones que viuen amb aquesta sensacio cada dia. Un dels dies que recordo mes emotius va ser quan varem visitar la Porta de Fatima, la frontera amb l'antiga Palestina, ara territori ocupat per Israel. Varem anar-hi amb palestins/es... es dificil explicar el que vaig sentir, jo era una mes... i quan li vaig demanar a una de les dones que venien que era el que sentia veient la seva terra sense poder-hi arribar, em vaig desmuntar... i se'm neguen els ulls cada cop que hi penso. A ella, igual que a 700 mil els van fer fora de les seves llars, de la seva terra... negant-los una vida digna. Ara nomes els queda el record de la seva terra estimada i guarden, encara, l'aniga clau del que era (i encara es) la seva casa. Una casa ocupada per israelians, actualment.

Pel que fa als camps de refugiats, necessito mes temps per poder explicar-vos en la situacio que es troben. Ho fare en el seguent escrit. De moment, dir-vos que desperes de 61 anys d'un exili forcat, la gent dels camps de refugiats ha apres a viure el dia a dia confiant en que la solidaritat internacional aconsegueixi que pugui passar a la seva terra sense que passin mes decades.

Visca Palestina Lliure!!!

Dimecres comença el viatge al Pròxim Orient

Dimecres, 1 de juliol, marxo cap al Líban, Síria i Jordània en un viatge que durarà gairebé un mes. Per primer any, marxo amb un equip de vídeo professional amb la idea de realitzar un documental sobre la realitat dels camps de refugiats. Aquest vídeo es presentarà a Vic el proper mes d'ocubre.

Avui encara estic a la feina però a la tarda faré la maleta perquè demà a les 6 del matí marxaré a Barcelona, en el meu últim dia de feina, i a les 3 agafaré l'AVE cap a Madrid on passaré la nit per agafar l'avió cap a Beirut el dimecres. Quines ganes de marxar ja!

Podreu seguir el viatge en aquest bloc o a través de la web de l'Associació Cultura, Pau i Solidaritat Haydée Santamaría.

Ens veiem a la tornada!!!